JOLLIEN,A. (2001) Elogi de La feblesa. Barcelona: La Magrana
Síntesi del llibre: El llibre Elogi de la feblesa tracta de l’Alexandre Jollien, un noi amb una paràlisi cerebral provocada per una atetosi, i com la gran majoria de discapacitats, el seu futur es troba en un taller ocupacional. Però gràcies al seu gran esforç, voluntat i sobretot amb un gran afany de superació aconsegueix arribar a la Universitat de Filosofia, allò que sempre havia desitjat i que tants entrebancs se li havien interposat.
Aquest llibre, no és un llibre qualsevol, ja que es tracta d’una autobiografia, explicada a través d'una conversa imaginària amb Sòcrates, narrant la seva vida, la d’un noi amb una vida plena de feblesa i al mateix temps de coratge en les seves experiències i relacions en l’entorn que l’envolta.
En la lectura podem endinsar-nos en un món on el camí diari d'una persona amb mancances físiques, ple d'entrebancs ,no aconsegueix enderrocar la il•lusió d’un noi, que com la resta, només pretén ser feliç.
1.- Definiu,molt breument,en què consisteix el mètode socràticEn el llibre,l’Alexandre manté un diàleg amb Sòcrates,el qual a partir del mètode socràtic, en que investigant a partir dels conceptes morals com el Bé i el Mal, Normal o anormal, la justícia, entre d’altres, realitza una sèrie de qüestions que permetran a l’Alexandre trobar gradualment la resposta que buscava.
Amb l’ús del mètode socràtic, la persona que desitja sotmetre a judici les seves creences les quals poden ser contradictòries, posant en dubte la seva validesa i acceptant el fet que es pot tractar d’una contradicció. Per realitzar el mètode socràtic es fa ús de la dialèctica, la qual es defineix com un mètode de raonament lògic, de qüestionament i d’interpretació.
Podríem distingir dos moments en el desenvolupament del llibre que intencionadament van lligats amb el mètode socràtic:
El primer quan es reconeix la pròpia ignorància (l’Alexandre no sap contestar amb precisió el que és per ell el terme normal/anormal.) A partir d’aquí i amb l’ajuda de Sòcrates, que utilitzant preguntes iròniques i rebuscades, aconseguirà que l’Alexandre reconegui la seva ignorància i que alhora a través de les respostes que ell mateix realitza, vagi arribant al coneixement, a la veritat, a la saviesa. La idea de Sòcrates “ només sé que no se res” demostra que ningú té la capacitat de saber-ho tot i que per tant, mai es pot arribar al coneixement absolut, com es pot observar en el final del llibre:
-“On es troba realment la frontera entre normalitat i anormalitat?”(Sòcrates)
-“He de confessar-te que ho ignoro.”(Alexandre)
-“Alexandre,tinc una idea que farà que arribem a un acord sobre la normalitat. *Vagi on vagi, en qualsevol situació que em trobi, tothom em considera un marginal, un anormal i em tracten com a tal. No importa que camini dret, que respecti les lleis…Prova’m, demostra’m que sóc, des de tots els punts de vista, completament normal!”(Sòcrates)
2. Quina evolució va tenint el concepte de “normalitat” al llarg de l’obra?L’Alexandre mentrestant narra la seva experiència dolorosa però alhora estimulant, va establint un diàleg amb Sòcrates en què es fa un gran insistència en la qüestió sobre allò que és normal o anormal.
Com podem observar en la pàgina 25, l’Alexandre fa una breu definició de la normalitat; en ella diu: “Tot allò que és igual a la majoria o la mitjana dels casos o dels costums, allò que és habitual, familiar” D'aquesta manera, per exemple, em sembla que és normal que un nen de dotze anys camini, parli, llegeixi, escrigui…” Aquesta definició, implica el fet que en la societat actual tendim, constantment, a posar “etiquetes” o a idealitzar sempre les coses i a les persones.
Més endavant, a la pàgina 42, Sòcrates realitza una pregunta a Alexandre en vers a la visió de la gent front a la condició de ser diferent; en la qual qüestiona: ¿Potser és perquè les misèries i les febleses de l'home sovint són més visibles que la seva grandesa i les seves forces?
Sòcrates aquí fa servir el mètode socràtic en que realitzen qüestions amb un sentit irònic fent pensar a la persona a la qual s’adreça, en aquest cas l’Alexandre, però alhora també ens fa pensar a tots aquells que estem llegint fins al punt que ens adonem que té tota la raó, és evident que sovint, tan sòls observem l’home per la seva “carcassa” i en el cas de l’Alexandre, com són les mancances físiques i com, he dit abans, no ens aturem a conèixer l'esperit i la grandesa d'aquell que trobem diferent a nosaltres.
Tenir una discapacitat física per mi no és cap malaltia, sinó una condició humana com qualsevol altre. Un pot no tenir cotxe, no tenir diners o trobar-se a l'atur i en totes aquestes situacions també necessitarà un cop de mà, al igual que una persona amb discapacitat.
Per l’Alexandre els mots “normal i anormal” han marcat la seva vida fins al present. Cap al final del llibre, l’Alexandre diu que la “normalitat” pot produir dos efectes:
1.Un estímul per la persona que se sent exclosa, produint així el desig de millorar cada dia, de reduir cada dia la distancia que el separa dels altres.
2. També pot portar a la marginació, al fet de ser exclòs.
Pel que fa a la pregunta que li formula Sòcrates sobre quins són els criteris que permeten separar l’individu físicament normal del que no ho és, l’Alexandre contesta dient que una persona anormal és aquella que se separa de la norma, per tant, en medicina una persona normal serà aquella que està sana.
Però quan Sòcrates li demana que vagi més enllà que en l’aspecte físic, que li digui on es limita lo normal de lo anormal en el camp psicològic d’una persona, Sòcrates li comenta d’una manera irònica el fet que ell es comportava d’una forma incongruent(no sabia guardar les distàncies amb les noies,que li costava reprimir-se davant dels mestres fora de la relació cordial adient, entre d’altres, i que per tant, es podia dir que la seva manera de ser també s’allunyava “de la norma”.
Per l’Alexandre aquesta pregunta li obre els ulls, produint així que hagi de replantejar-se el que realment significa ser una persona “anormal”, afirmant finalment que li és difícil definir el concepte d”anormalitat” ja que pot canviar segons la relació que tinguis en aquella societat, i per tant, és quelcom variable i que depèn de molts factors.
Per acabar a la pàgina 109, Sòcrates li pregunta que si ara era capaç de trobar la “frontera” entre normalitat i anormalitat, i és doncs, quan l’Alexandre contesta humilment que ho ignora, que no li sap dir, deixant pas a la resposta final de Sòcrates que provoca un gran silenci i alhora el primer pas per veure el terme “normal/anormal” des d’un altre punt de vista.
3. Quin paper juga l’amistat en el dia a dia l’Alexandre Jollien i els seus companys?Moltes vegades coses com sentir-se estimat, desitjat i necessitat per altres fan que continuar vivint valgui la pena. Sense el contacte amb altres éssers humans, els problemes poden créixer, les malalties prenen una nova dimensió i la vida sembla que es complica gradualment.
Per l’Alexandre, el fet de sentir-se estimat pels seus companys del centre va ser un pilar fonamental per al seu progrés, ja que suposava el suport que en aquell moment ningú més li podia proporcionar.
Per l’Alexandre, no feia falta res més que una mirada, un gest o fins i tot un mot gairebé indesxifrable per sentir que els seus companys estaven al seu costat. Per exemple el seu amic Jerôme, que amb prou feines podia parlar,però que de la manera que fos intentava mostrar la preocupació pel benestar del seu amic Alexandre.
Però quan va anar a l’ Institut, les coses van canviar,les actituds dels seus companys eren força diferents, alguns s’alegraven de les males notes dels altres,o del mal pas que havia fet un company, i això per a l’Alexandre va ser un cop molt dur, ja que la seva primera experiència amb gent de la seva edat que no fos exclusiva del centre havia sortit força decepcionant. Però,va arribar el dia que l’Alexandre va començar la Universitat i allà va trobar amics i amigues com diu ell, sincers que, sent conscient que ell no pot estar sol es recolzava en l’altre i d’aquesta manera van sorgir unes relacions d’amistat sanes. Per a ell, aquestes amistats són molt reconfortants,un suport desinteressat. La incapacitat d’arribar a assolir una autonomia perfecta deixava entreveure la grandesa de les persones que l’envoltaven,apreciant la presència de l’altre i per la seva banda,oferint tot allò que estava en les seves mans.
4. Quines eines dóna la filosofia a Jollien per assumir la seva condició física?Per l’Alexandre, la filosofia té un paper decisiu i per aquest motiu, aquest llibre és autènticament filosòfic. La presència de Sòcrates dialogant amb l’autor és el signe més clar del seu gran interès per la descoberta del pensament del filòsof. El motiu pel qual l’Alexandre decideix que Sòcrates sigues el seu acompanyant en cadascuna de les pàgines d’aquest llibre és pel fet que Sòcrates mantenia totalment absent la presència de prejudicis i que, per tant, el convertia en un dels filòsofs més adients per la seva novel•la.
La conversa que mantenen es socràtica, és a dir, a través de la discussió posa en manifest el problema que l’home representa per a ell mateix, i, sobretot, pel fet que es qüestiona la pròpia normalitat en sí mateixa i alhora la normalitat en Sòcrates.
L’Alexandre reconeix el seu deute envers als filòsofs que l’han ajudat a progressar(Nietzche, Aristòtil, Sartre, Hegel...) ja que per a ell han sigut de gran ajuda, no tant per les seves respostes, sinó més aviat pel seus principis, pel seu camp d’investigació. Per a ell, la filosofia li ha servit per endinsar-se en la realitat, ”llegir” els esdeveniments quotidians i trobar un sentit a les seves experiències.
5. Com creieu, vosaltres personalment, que ens pot influir “la mirada de l’altre”en la visió i construcció del propi “jo”? Intenteu fer-ne una reflexió autobiogràfica,prenent com a referència la vivència d’Alexandre Jollien.Mentrestant llegia el llibre em sentia molt identificada, a mesura que m'anava endinsant en les vivències relatades per l'Alexandre, era com si estigues llegint algunes de les experiències de la meva pròpia vida.
La vida de l'Alexandre és intensa, plena d'esforços i dificultats. Jo, al llarg de la meva vida he viscut moments en que també m’he hagut d’esforçar, lluitar contra les situacions que estava patint i sobretot lluitar per a superar-les. Estar clar que no fa falta ser un discapacitat per viure en una vida amb entrebancs, amb dificultats que dia a dia les veus més i més grosses, però com molt bé relata l’Alexandre, el suport de les persones que t’envolten és essencial. Llegir aquesta biografia m'ha fet veure que mai a la vida s'ha de donar un per vençut, encara que, hi ha cops on la teva pròpia confiança s'envolta de fragilitat a causa dels dificultats que s’interposen en el teu camí.
Jo, no sé on arribaré,si aconseguiré algun dia superar les meves febleses, que a diferencia de l'Alexandre no es veuen a simple vista,sinó que s’amaguen en el més profund del meu cor , però sincerament, aquest llibre m'ha donat un petit impuls per seguir intentant superar-les, veure la vida d’una manera més positiva i sobretot el saber que jo també tinc dret a ser feliç.
